Alan, un altre crim de gènere

Malgrat els acords internacionals i les lleis pioneres, moltes pràctiques institucionals continuen sent discriminatòries.

El passat mes de desembre ens deixava l’Alan, un menor trans que es va llevar la vida perquè no podia continuar suportant l’hostilitat del seu entorn. Aquest punt final, entre moltes reflexions necessàries, ens recorda que la intolerància no és només una postura ideològica o un discurs. Té conseqüències pràctiques, reals, tangibles. Lamentablement només omple pàgines de diaris quan arriba a extrems tan colpidors. Les atrocitats diàries que pateix qui és “diferent” només les sap qui experimenta en carn pròpia el preu d’aquesta divergència. Els gestos, els detalls, les mirades, els comentaris en veu baixa, dies que fan molt de mal. La societat en la qual vivim ataca la nostra autoestima de manera constant. Imaginem-nos en edat adolescent, en plena pugna entre l’afirmació de la identitat pròpia i l’acceptació de l’entorn.

 

Quan aquesta diferència és revolucionària com en la vivència trans, que desafia l’organització social des de la seva base –el gènere– reivindica la desconstrucció dels rols, esberla cotilles socials i qüestiona el binarisme, llavors la transgressió és radical. Crida a la transformació, d’arrel. Genera incomoditat perquè la persona trans ja no permet que se la consideri un estereotip menyspreable. Esdevé un ser valent, lluitador. Més fort que qui pretén rebaixar-lo amb el seu menyspreu des del confortable pedestal de la normativitat. I llavors, el càstig social és cruelment proporcional a la gosadia. I el silenci còmplice de qui presencia les hostilitats sense actuar, també. Sobreviure i lluitar per assolir parcel·les de qualitat de vida i felicitat pot arribar a esdevenir una heroïcitat quotidiana. La societat empatitza amb qui mor però no amb qui desafia, encara que sigui suportant un patiment extrem. Llavors sorgeix el fenomen de què qui rebutjava, passa a plànyer.

 

L’Alan també ens recorda l’esvoranc permanent que hi ha entre els drets definits sobre el paper i l’exercici dels mateixos, que no és altra cosa que viure amb llibertat i dignitat. El que desitgem totes. En matèria trans, des d’anys enrere tenim resolucions del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, Informes d’Amnistia Internacional, Declaracions internacionals com la de Yogyakarta, Resolucions i Fulls de Ruta del Parlament Europeu, enquestes i estudis de l’Agència Europea de Drets Fonamentals que aborden la dura realitat trans arreu. Discriminació en l’accés a la salut, en els drets sexuals i reproductius, en l’accés a l’educació, a l’habitatge, al mercat laboral, a les prestacions socials, a la llibertat de moviment, al reconeixement legal del gènere sentit, a no ser sotmeses a violència per part de l’Estat ni de la societat… Un sòlid catàleg de drets i reconeixements. A Catalunya tenim una llei contra la LGTBIfòbia, pionera, admirada per moltes comunitats autònomes, en la qual es contenen diverses referències específiques als drets i a la protecció que mereixen les persones transgènere.

 

Tot plegat s’esvaeix amb la primera ventada, quan es comencen a denunciar pràctiques institucionals discriminatòries. Escoles que fan els ulls grossos a l’assetjament o no permeten que “nens” usin els lavabos de “nenes”; centres sanitaris que avalen tractaments mèdics no sempre desitjats i exclouen de les llistes de qui mereix cirurgia de reassignació de sexe pel fet de ser treballador/a sexual; presons que no respecten l’internament en els mòduls del gènere sentit o no faciliten la hormonació, etcètera. La realitat segueix sent una altra. Seguim permetent que sigui aquesta altra.

 

La vivència d’Alan, que va ser dels primers menors trans en aconseguir el canvi de nom en el seu DNI, té sentit molt més enllà de la seva persona. Les reivindicacions trans tenen sentit per totes nosaltres. Empenyen la creació de drets de tercera generació: el dret a la identitat i al mateix cos. Recorden que l’Estat no té legitimitat per donar permís per a ser qui ets. Denuncien que el gènere no deixa de ser una construcció social, dissenyada perquè un dels gèneres sigui prevalent sobre els altres, limitant-nos a totes a l’hora de definir-nos i expressar-nos. Reclamen el respecte envers l’altra. Pregonen la riquesa de la diferència. Un clam a la llibertat. L’Alan reclamava i exercia precisament allò, per a ell i per a totes nosaltres. Ell gosava. Aquest és el seu llegat.

 

Mobilitza’t!Aquest dimecres 27 de gener a les 19h la Plataforma LGTBIcatconvoca una concentració a Plaça Sant Jaume contra el bullyng escolar a les persones LGTBI i per fer un crit unitari per la implementació de la llei contra la LGTBIfòbia. Perquè el cas de l’Alan no es pot repetir!Esdeviment de l’acte al Facebook: https://www.facebook.com/events/1672846439671631/ Article publicat originalment a La Directa el 19 de gener de 2016.