28J. Per l’alliberament sexual i de gènere

El col·lectiu LGBTQ va unir forces per fer-se visible i alçar les veus davant les repressions i la violència que es patia constantment. Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson van ser dues de les veus que van trencar el silenci i van liderar la revolta antirepressiva. Aquell 28 de juny de 1969, el bar Stonewall Inn es va convertir en una icona per al col·lectiu LGBTQ.

 

La rebel·lió contra la violència policial va generar un moviment de resistència a nivell internacional ja que va enviar el missatge de que es podia dir prou, que la comunitat unida tenia més poder que la força policial i política. El dia de l’orgull no va néixer com a una necessitat de simplement celebrar les dissidències afectivo-sexuals, sinó com a una reclamació de drets pel fet d’existir sense ser objecte de persecució.

 

Aquí, fa uns 80 anys existia una llei en contra de totes aquestes identitats, la llei de vagos y maleantes, modificada durant el règim franquista per incloure a homosexuals. El seu objectiu era el de recloure’ls, separar-los de la societat, una subtil forma de justificar la seva repressió i en molts casos assassinat. Posteriorment, als anys 70 es va substituir per la llei sobre peligrosidad y rehabilitación social, la qual dictava que qualsevol individu considerat perillós o homosexual havia de ser internat en presons o manicomis per a la seva rehabilitació i que no va ser derogada per complet fins ben entrada la democràcia. Aquestes lleis han desaparegut i cada vegada més apareixen mesures des de l’administració per protegir els drets del col•lectiu, però continuen sent insuficients i l’estigma segueix vigent.

Amb el pas dels anys aquesta lluita s’ha anat frivolitzant i, en molts casos, el sector empresari ha aprofitat aquesta reclamació de drets per al seu propi benefici. Aquest fenomen es coneix com a pinkwashing o rentat rosa, préstec lingüístic per referir-se, en el context dels drets LGBTQ, a la varietat d’estratègies polítiques i de màrqueting dirigides a la promoció de productes, empreses o institucions apel·lant a la seva amabilitat cap als gais, moltes vegades per obtenir majors beneficis i millorar la seva imatge de marca.

 

És poca la publicitat on apareixen parelles no normatives, però aquestes passen per un filtratge heteronormatiu per mostrar que no són rares, no tenen ploma, no són unes marimachos o compleixen amb el rol familiar corresponent. Fora d’aquesta estètica que tota la societat en general pateix, però que quan involucra sexualitats dissidents s’accentua, les persones no són ben rebudes. Persones femme, no binàries, bisexuals, asexuals, homoromàntiques, lesbianes, transmasculines… totes aquestes i moltes altres són les que pateixen una discriminació constant, pel fet de ser i estimar (o no). La seva identitat és invalidada tant socialment com institucionalment.

 

El dia de l’Orgull ha sigut aprofitat pel mercat que cada vegada més prioritza una festa on treure rendibilitat econòmica per sobre de les reivindicacions originals d’aquest dia. Aquestes empreses, a més, prioritzen i pensen els espais més per la G (asociada a homes homosexuals) que per les altres sigles.

 

El capitalisme s’ha apropiat de la lluita, així que des de Casals de Joves qüestionem i rebutgem aquesta mercantilització del dret de les persones a ser i estimar. L’explotació econòmica sobre drets humans bàsics no és ètica i no hauria de ser utilitzada com a estratègia de màrqueting. No volem la banalització dels drets LGTBQ, així que com es va reclamar durant les revoltes de Stonewall: respecta la nostra existència o espera la nostra resistència!

 

Àrea de Gènere de Casals de Joves de Catalunya