No sempre #LoveWins #28J

Que l’amor guanya és una història que ens ha construït algú altre! La història de la lluita LGBTI no és una història d’amor romàntic. No és una història amb final feliç. És una història construïda a base de lluita, cops, punys, i presons. És una història en construcció amb un camí que no és rosa i un final que encara no veiem. És una història que ens hem hagut de construir soles, esbotzant els armaris on ens han ficat i cercant la tribu. És allà on hem trobat l’amor veritable, el revolucionari, el que es transforma en somriure quan anem a la manifestació del 28. L’amor que es transforma en llàgrima quan ens assabentem del tiroteig d’Orlando o del suïcidi de l’Alan.

Mentre hi ha gent explicant un relat ensucrat i amb filtres de fantasia nosaltres volem explicar la història real. La història que patim dia rere dia.

 

Que tinguem una llei contra l’LGBTIfòbia no és garant de res, sobretot si no es desplega. Que els hi expliquin a les 113 companyes que van patir crims d’odi el 2015 (els 113 que l’Observatori Contra l’Homofòbia va poder recollir). Que els hi expliquin també a totes les persones trans que han vist negada la possibilitat de viure la seva expressió de gènere, del gènere que sigui, perquè l’atenció sanitària era deficient, amb un punt de vista cis-hetero i amb clares intencions patologitzadores. Que els hi expliquin a totes les joves que pateixen abús dins i fora de casa i que, com l’Alan, no ho poden suportar més.

 

Si sortim de casa la situació empitjora. Al relat hi haurem d’afegir els 78 països on les persones LGBTI van a presó i els 8 on se les executa directament. No està de menys recordar que a França les persones homosexuals no podien donar sang fins el novembre de l’any passat (a Andorra encara no poden) o que l’OMS considera que les persones trans pateixen un trastorn mental i del comportament. Sobretot, no oblidem totes aquelles persones migrades que ho fan per motiu d’orientació sexual o expressió de gènere i que han quedat a les portes d’Europa, a l’est a Turquia i al sud a Melilla.

 

La comissió de gènere (i per extensió tota la família casalera) volem dir prou. Prou LGTBIfòbia! Estem fartes de viure en un món cisheteropatriarcal que mutila els nostres sexes, les nostres sexualitats, les nostres expressions, els nostres cossos i les nostres ments. No volem més capitalisme rosa, aquest capitalisme que es beneficia dels nostres plaers, de les nostres inseguretats i de les nostres relacions.

 

Els nostres pits, llengües, culs, vagines, penis, aixelles i bigotis necessiten amor! L’amor que no és romàntic però si revolucionari. L’amor que llegeix feminismes i es forma sobre lleure i sexisme. L’amor casalero, de TRANSalut, Joves Trans o la Crida LGBT! L’amor que ens empeny a agafar la ploma i dir que no sempre #LoveWins. El 28J té una bandera de molts colors, però no oblidem totes les ombres que hi amaga a sota.

 

Comissió de Gènere de Casals de Joves

 

28 de juny de 2016