Desmuntem l’amor romàntic

Durant aquestes dates, les pastisseries, centres comercials i anuncis d’arreu s’omplen de cors, cupidos i mil idees i plans originals perquè els enamorats expressin el seu amor.

Fins i tot els més agosarats -davant la polèmica que aixeca aquesta data entre els defensors de les demostracions d’amor i els que creuen que Sant Valentí és una celebració purament comercial-, proposen plans d’allò més alternatius i exòtics per passar un Sant Valentí diferent.

 

Però rere les propostes més tradicionals o les més alternatives s’amaga una idea comuna; el mite de l’amor romàntic. Una idea que plana pel nostre imaginari i que es formula com una única veritat gairebé inqüestionable.

 

L’amor romàntic és un mite

 

Aquest mite és arreu: a les pel·lícules, cançons, contes, sèries, anuncis, les dates assenyalades, les llegendes, el llenguatge,… i està tan normalitzat i arrelat a les nostres vides que és difícil de desprendre’s d’ell, especialment entre els i les més joves.

 

En aquests relats, l’amor romàntic es presenta com una utopia desitjable, que val la pena en sí mateixa, però que pel camí hi haurà dificultats que ens faran mal i ens faran renunciar a moltes coses per tal d’arribar-hi.

 

Desmuntem l’amor romàntic

 

Els mites romàntics, segons Carles Yela (2003), emmarquen la “suposada autèntica naturalesa del veritable amor”. El més conegut és el mite de la mitja taronja, aquell que ens predestina a trobar l’ànima bessona i la persona ideal.

Aquest mite, doncs, introdueix la creença que tenir parella és necessari per ser feliç, que viure sol o sola gairebé significa un fracàs (sobretot a certa edat). A més a més, aquest mite de l’aparellament introdueix una tipus de parella normativa: la parella és heterosexual, universal i natural. Se’n deriva que l’exclusivitat és important i la fidelitat una obvietat.

 

Un altre dels mites és que es fa explicit que el sacrifici i el patiment són intrínsecs a les relacions perquè l’amor «ho pot tot». Això doncs, a la mitja taronja, li hem de permetre més, sacrificar-nos més i patir més, perquè al final les coses aniran bé.

 

Aquesta idealització va acompanyada d’altres conseqüències, la creença que la gelosia i el control són una mostra d’amor, la dependència emocional, la inseguretat, la por i el pànic a la soledat.

Alhora, cal tenir present que la construcció del romanticisme és un mecanisme cultural per a perpetuar el patriarcat i, per tant, l’amor romàntic també s’ha de llegir des d’una perspectiva feminista.

 

A més a més, cal trencar amb la idea que els efectes de l’amor romàntic són cosa del passat i que no afecten al jovent, ja que els últims estudis treuen a la llum que els nois i les noies joves toleren molt més el control dins la parella i ho perceben com una mostra d’afecte.

 

Així, es conclou que d’aquesta idea d’amor provoca relacions insanes, perilloses, desiguals, que generen dependència, destrueixen l’autoestima i normalitzen la violència.

 

És per això, que des de Casals de Joves de Catalunya creiem que seria una bogeria reduir l’amor a una única forma d’estimar i limitar-lo només a l’àmbit de la parella. És per això, perquè creiem que hi ha mil maneres d’estimar, que engeguem la campanya «Desmuntem l’amor romàntic» per tal de repensar alguns dels mites que se’n deriven.

 

Perquè estimar és revolucionari!